Crist en Creu, Basílica de Sant Climent a Roma

Crist en Creu, mosaic, Basílica de SantnCliment, Roma, segle XI.

El Jardí de la Creu

El jardí representa la situació en la que l’home pot conversar amb Déu, lloc deliciós (nota a a Gn. 2,8 BCI). Al llarg del temps Déu planta tres jardins per posar-hi l’home: el de l’Edèn (Gn 2,8), l’hort del Calvari, i el de la Jerusalem Celestial.

Aquí, tota la vegetació neix del peu de la creu, creixent amb unes tiges empeltades totes a la creu, d’un punt amb pàmpols, símbol eucarístic, i fent uns tirabuixons rítmics i simètrics; també del peu de la creu, ragen quatre rius (a l’Edèn havia un riu amb quatre braços, Gn 2,10), on van a beure dos cérvols (Com la cérvola....); és una visió que té a  veure amb el riu de l’aigua de la vida, transparent com el cristall, que naixia del tron de Déu i de l’Anyell (Ap. 22,1...).

Hi ha un eix central i vertical que, simètricament, estructura la composició: al centre hi ha Crist a la creu, icona del Déu ocult, viu i acompanyat de la Seva Mare, que fa figura de la Saviesa i de l’Església, i del Deixeble Estimat: són símbol de la nova humanitat, a l’aixopluc del nou arbre de la vida. A la creu s’hi han posat dotze coloms ben blancs, possiblement un símbol dels Apòstols o dels profetes.

Dalt hi ha un disseny semicircular, com la cua d’un paö reial, d’on surt una mà, en l’eix de la creu, expressió de Déu Pare, transcendent, ocult a nosaltres, al seu tron.

A la part més baixa del mosaic, com un sòcol, hi ha dues fileres d’ovelles que caminen cap a un anyell disposat al bell mig, actiu, amb aura: és Crist, l’Anyell de l’Apocalipsi,  amb els Apòstols.

L’absis està orientat cap a l’Orient, d’on ve el Sol de la Salvació (Soc l’Estel esplendent del matí, Ap.22,16) i cap a on s’orientava l’Edèn (Gen 2,8), Sol present en el fons daurat.

Coronant-ho tot, com una diadema, hi ha una inscripció disposada en semicercle que diu: Glòria a Déu a dalt del Cel, assegut sobre el Seu tron, i a la terra pau als homes de bona voluntat; així, Crist regna des de la Creu.

L’eix vertical uneix la ma de Déu Pare, la figura de Crist a la creu, com l‘arbre i el riu de la vida apocalíptics,  i l’Anyell. Aquesta verticalitat ens fa present la columna de foc que guiava els Hebreus pel desert(Nm. 9,15-23) i, també, el nostre ciri pasqual.

 Al primer jardí, hi va haver l’arbre de l’Edèn  (Gn 2,17), que va portar la mort  a Adam i Eva (El dia que en mengis, tingues per cert que moriràs), per la serp, que aquí està al peu de la creu.

Després ha vingut l’arbre de la creu que ens ha dut la vida, d’un altre jardí, el segon; Crist va morir a un hort (=jardí): Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou (Jo 19,41); i Maria es pensava que Jesús era l’hortolà (Jo 20,15).

A propòsit d’aquesta creu, els Pares evoquen la imatge dels arbres, de Mort i Vida:  L’eximi Fill del fuster, en aixecar la seva creu sobre les estances de la mort, que tot ho engolia, va traslladar el llinatge humà a l’estatge de la vida; i la Humanitat sencera que  a causa d’un arbre havia estat precipitada a l’abisme inferior, aconseguí l’estatge de la vida per un altre arbre, el de la creu. I així, en el mateix arbre que contenia el fruit amarg fou aplicat un empelt dolç (Sant Efrem diaca, Dm III de Pàsqua). I també: La creu, un arbre que engendra la vida, no pas la mort; que introdueix a l’Edèn (Del Sermó sobre l’Adoració de la Creu, de Sant Teodor Estudita).

I encara, diu, als nostres temps, Bonhoeffer: La imatge de Déu és la imatge de Jesucrist  a la creu: pel baptisme, Crist esculpeix la forma de la seva mort a la vida dels seus. De la forma de mort del crucificat, en la que vivim en la misèria i la creu, brollarà la claredat i la vida del ressuscitat (La imagen de Cristo, a El Precio de la Gracia).

Finalment hi ha el tercer jardí, amb l’arbre, el de la Vida de l’Apocalipsi, de la intimitat amb Déu:  Crist és l’Anyell i del setial de Déu i de l’Anyell prové l’aigua que vivifica els habitants de la ciutat; i els seus habitants assaboreixen els fruits inesgotables de l’arbre, les fulles els són remei salvador : és l’Arbre del Déu que és Vida (Armand Puig). I també: Al qui surti vencedor li concediré de menjar de l’arbre de la vida que hi ha al paradís del meu Déu (Ap. 2,7).

Els pobles antics veneraven els arbres, que van ser els primers temples: nosaltres, aquí, podem tornar al vell costum, perquè en un arbre s’ha posat el nostre Déu,  el que dóna el fruit més dolç (Jung).

D’altra part cal tenir present que, també antigament, es deia que el disseny de jardins era una activitat pròpia dels reis; aquí, el nostre Crist Rei, l’hortolà que parla  a Maria Magdalena el matí de Pasqua, ens ha traçat el jardí més harmoniós, d’admirable serenitat i  ritme, de perfecte equilibri, expressant en la seva simetria i Bellesa el seu Amor del que la terra n’és plena (Ps. 32,5); i totes les tiges estan comunicades amb Ell, únic centre i font de vida (cep i sarments): forma en creixement, i en flux vibrant; precisament aquest flux vibrant té a veure amb l’alè que Crist ressuscitat, que havia lliurat l’Esperit (Jo 19,30), dóna als deixebles  el capvespre del diumenge de Pasqua (Jo 20,22) i que Déu va infondre al primer home (Gn. 2,7). Aquesta planta, en la seva configuració, manifesta que Quan envieu el vostre alè, Senyor, reneix la Creació, i renoveu totes les coses sobre la terra (cita...).

També, el jardí ordenat és un símbol del bon govern, de la Pax, pels Romans, oposat al caos de la natura salvatge, i així ho van expressar al seu art: nosaltres podem viure, en pau, dins el jardí que Crist ens ha plantat (Ell és la nostra Pau), i al que hi tornarà a passejar, com a l’inici de la Història (El Senyor-Déu, que es passejava pel jardí a l’aire fresc de la tarda Gn 3,8), ja al capvespre dels temps: El mateix Déu amb ells serà el seu Déu (Ap 21,3).