Icona del Crist Salvador, del Sinaí
El Pantocràtor del Sinaí, 84,5 X 44,3 cm., encàustica sobre taula; Monestir de Sta. Caterina del Sinaí (Egipte); entre 532 i 692.
La Icona del Salvador
La icona presenta a Jesucrist, el Salvador, el Totpoderós, o Pantocràtor, des del punt Omega, a la consumació dels temps, victoriós sobre la mort, a la Jerusalem Celestial, a la qual ha entrat per sempre, i amb trets apocalíptics.
És el bust d'un home jove, disposat frontalment, solemne i alhora natural, sense hieratisme; adquireix caràcter monumental, amb una identitat transcendent, més enllà de l'aspecte humà. Els braços s'acosten al cos, definint un àmbit sant exclusiu, i és la Seva mirada la que el projecta cap a l'exterior; avança l'espatlla a la dreta, com movent-se. El coll és poderós: de la Seva gola sorgeix la Seva Paraula i envia el Seu Esperit sobre l'Església (Jn. 20,22). Els ulls són de mirada transparent i afectuosa (Mc. 10, 21); s'anima l'arc de la Seva cella dreta, la mirada d'aquest ull i la mateixa part de la boca, gairebé com si es mogués dins del quadre. No es presenta en carn mortal sinó amb el cos espiritual, imatge sacra i no profana; restitueix en Ell la imatge primera de Déu en l'Home, desfigurada pel pecat original, oferint una Teofania: Ell és la icona del Pare, el Crist o Ungit, el que el fa present (He. 1,3). La llum ve de fora, des de dalt a l'esquerra, donant al cap i el coll.
Beneeix amb la dreta, en un gest característic, unint polze i anul·lar i separant índex i cor: és l'actitud de l'orador en l'Antiguitat, en l'ús de la Paraula, no podent llavors ser interromput: Ell la proclama (Jn. 1,14). La posició dels dits també pogués expressar les Seves dues naturaleses i la Trinitat.
Porta un llibre molt destacat a l'esquerra, preciosament decorat amb una creu i pedres, posant-lo sobre el pit; és el tabernacle de La seva Paraula; i també el té quan pren la figura d’Anyell Apocalíptic (Ap. 5,1-7).
Vesteix una túnica vermella, decorada amb una faixa daurada i damunt un mantell del mateix color, molt preuat: és el que portaven els reis, i que va vestir a la Seva passió (Mt. 27,28), i també en l'Apocalipsi (19,13); encara, expressa l'Encarnació, i la Seva sang vessada. La cinta daurada a la túnica és signe de la Seva autoritat (la duien els que en tenien); també la porta com a Pantocràtor en l'Apocalipsi (1,13); l'or és la llum, que Ell envia des del Seu cor, sota la franja, i també arriba la resplendor de la victòria pasqual, des de l'halo, al cap.
Al fons, distant, es veu la Jerusalem Celestial, sota un cel blau, amb estrelles a banda i banda; hi ha posat el Seu nom, en grec: Jesús, el Crist, que està per damunt de qualsevol altre (Ef. 2,9), permet conèixer-ho, i dirigir-se a Ell de manera personal (Ex. 33,19).
El conjunt és harmoniós, contrastant la vertical estable del cap amb l'horitzontal de les mans, definint el seu àmbit propi i destacant el llibre. Encara, hi ha una altra contraposició entre les línies definides de l'halo i el llibre, i les formes fluides dels draps i el cos.
L'iconògraf pinta al Pantocràtor com ho faria amb l'Emperador, en una afirmació teocràtica, amb autoritat (Mt. 7,29, 28,18; Mc. 1,22; etc.), volent donar un mateix aspecte al poder del món i de l'Església, de la qual el Pantocràtor n’és el cap; en efecte, les monedes, a partir del 692, a Bizanci, portaven el Pantocràtor a l'anvers i l'Emperador al revers, amb aspecte semblant.
Aquesta iconografia del Totpoderós, victoriós sobre la mort, a la consumació dels temps, expressant amb simplicitat que Ell és la Paraula de Déu revelada, es difondrà àmpliament en els àmbits bizantí i romànic.
