Anàstasi de Sant Salvador de Chora
Anàstasi (La Resurrecció del Senyor), fresc, absis de l’ Església de Sant Salvador de Chora, Estambul, aprox. primer terç del segle XIV.
Tot en Crist
Crist ressuscitat, vestit de blanc (el color dels vencedors de l’Apocalipsi 6:11), irradiant llum, que fa una forma que s’obre (Rm. 8:22), com una ametlla, també blanca amb estels, sobre un fons negre, decididament, arrabassadorament, pren del braç Adam i Eva, arrancant-los dels seus sepulcres, i tornant-los a la Vida (Rm 5:12-19). Damunt d’ell hi ha el rètol que explica el que es contempla en aquesta icona: Resurrecció de Crist Jesús, en grec.
Està entre dues roques, com si un terratrèmol, hagués fracturat la muntanya, on hi hauria les portes trencades que té sota els seus peus.
Als costats, un grup de Sants, l’Església del Cel, a la dreta de Crist, assisteix a la seva acció poderosa (Rm. 6:9); a la seva esquerra hi ha uns altres, representant l’Església del Món, la nostra. Als peus del Salvador hi ha, tretes del seu marc, llençades al terra i inútils, les portes del reialme de la Mort; també claus, cadenats, cadenes i forrellats que tancaven el pas a l’Univers renovat, tot rebentat; el Maligne, presentat com un negre, està lligat de peus i mans, al terra (1C 15:27, Ps. 109:1).
Tot això manifesta que al Cel i Terra nous, la Mort ja no existirà (Ap 21:4).
Aquesta convulsió de trencament de la roca, l’arrencament de les portes i els seus tancaments, també el contrast entre el negre (color de la Mort) i el blanc (la vida per sempre de la Resurrecció), i el dinamisme poderós de Crist, aquella acció poderosa amb que ell sotmetrà a sí mateix tot l’Univers (Fl. 3,21), són els elements essencials d’aquesta imatge.
La forma que emmarca el Crist (mandorla, clipi, o ametlla mística) recorda aquí, en la seva forma, un esquema vaginal, o vulvar; Així es manifesta com dóna a llum (L’Univers sofreix dolors de part Rm. 8,22): és l’arribada del món nou del Ressuscitat. La gradació de colors, faixes del blanc (més exterior) al blau (més al fons) , indica com una profunditat, un venir de dins cap enfora, de la mort a la vida; també aquest arc té l’estructura d’un pas, d’una porta. Els estels prediquen també la qualitat de la llum, són la manifestació més poderosa d’aquesta, fulgurants, dissipant la tenebra: Crist està donant a llum, portant a la llum a tots els difunts, i primer que tot, a Adam i Eva.
Així, Crist és home, com es veu pel seu aspecte, però s’acompanya d’un element femení, l’òrgan que serveix per donar a llum, per dur al naixement, a la Vida. I els humans són també home i dona; hi ha una integració dels dos elements contraposats, masculí i femení, a l’univers renovat, on no hi ha cap contradicció, i tot queda harmoniosament unit i tota divisió superada: “Tot és en Crist”.
