Les Mirròfores de Novgorod
Les Dones al Sepulcre (Les Mirròfores), tempera sobre fusta , 103 X 78 cms, Nóvgorod, segle XVI, Galeria Tretiakov, Moscou.
Perquè busqueu entre els morts aquell qui viu? Lc 24,5
La imatge pren llocs dels evangelis per integrar, teixit en un sol conjunt, els variats aspectes del misteri de la tromba buida, preparant la trobada amb el Ressuscitat.
Hi ha un sarcòfag, de volum contundent, negre de dins, on hi ha draps abandonats (Aplanat el llençol d’amortallar i lligat el mocador que li havien posat al cap, Jn. 20,6-7) i buit (No hi és aquí, ha ressuscitat, Mt 28,6. Mireu el lloc on l’havien posat, Mc 16,6). Dos àngels vestits de blanc [estaven] asseguts l’un al capçal i l’altre als peus, al lloc on havia estat posat el cos de Jesús (Jn 20, 11), sobre la pedra que tancava la porta del sepulcre, que es veu darrere, realment molt grossa (Lc 16,4) (Un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra i s’hi va asseure. Resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la neu, Mt 28,2-3); tot s’omple de llum; ambdós senyalen la tomba buida i diuen: Perquè busqueu entre els morts aquell qui viu? (Lc 24,5); el de la dreta, lloc de dignitat, porta un bastó molt fi i llarg, l’altre un rotlle blanc a la ma. Els àngels interpreten el sepulcre buit, una realitat d’aquest món, explicant la resurrecció, certament fora del temps i de l’espai, havent pres Jesús una entitat diferent de la nostra.
En primer pla, caiguts i trasbalsats, queden els soldats que vigilaven (Els guardes van tenir un gran sobresalt i quedaren com morts, Mt 28,4), al contrari de Jesús que viu; són al punt més baix de la imatge, expressant la seva inferioritat; els seus membres resulten tan inútils com els llençols del sepulcre, ara abandonats; prop d’ells hi ha trossos de pedra esberlada que la violència d’un terratrèmol ha llançat fins allí des de la tomba (De cop i volta se sentí un gran terratrèmol, Mt 28,2, com al moment de la mort de Jesús, 27,51); així es manifesta que l’acció del Senyor fa trontollar els fonaments del nostre món.
A l’altra banda hi ha les dones amb la gerra del perfum (d’on els hi ve el nom de portadores de mirra, en grec mirròfores: compraren especies aromàtiques, per anar a ungir el cos de Jesús, Mc 16,1).Són la contrapartida dels soldats. Elles estan esglaiades (com els pastors del Naixement, Lc 2,9) però amb una gran alegria (Mt 28,8); volien fer com la dona que havia ungit en vida el cos del Senyor, preparant-lo pel seu enterrament (Mc 14,8); elles, que anaven a ungir un cadàver, es troben amb la tomba buida i la Resurrecció.
Al fons hi ha la ciutat de Jerusalem (on van arribar els guardes i comunicaren als grans sacerdots tot el que havia succeït, Mt 28,11); és una fortalesa de finestres negres, buida de llum, com l’interior del sarcòfag. El cel és daurat, perquè ha sortit el Sol, és el matí (Mc 16,2) del diumenge, el Dia del Senyor, i el Món s’ha omplert d’una gran llum.
La icona contrasta elements verticals (àngels i dones i Jerusalem), amb les diagonals del sarcòfag i les roques del sepulcre; el contenidor del cos és al lloc més important: destaca l’evidència de la mort (amb les seves arestes tallants, molt dures, i la seva negror) i també la buidor: el cos no hi és i els draps d’amortallar són inútils; va ser molt diferent quan Llàtzer va ressuscitar (sortint amb la mortalla i la cara lligada amb un mocador, Jn 11:44), perquè ell tornaria a morir.
L’escena té el seu paral·lel al Naixement: allí havia una cova en lloc de tomba, la menjadora on hi ha el sarcòfag, la Seva Mare prenia el paper de les dones i les bèsties el dels guardes, i així es presenta a diferents icones. Aquí en tenim l’antítesi, la culminació de l’Encarnació, amb l’inici del temps nou i definitiu.
