Pantocràtor amb els Apòstols i el Tetramorf, frontal d’altar, Església de Santa Margarida, de Benavent
Pantocràtor amb els Apòstols i el Tetramorf, frontal d’altar, peça de fusta massissa, tallada i policromada, 84 x 144 cm; finals del s. XIII; procedeix de l’Església de Santa Margarida, de Benavent de la Conca (Pallars Jussà, Lleida); MNAC (Barcelona).
Jesús mateix es presentà enmig d’ells i els digué: “La pau sigui amb vosaltres. Jo soc. No tingueu por” (Lc 24,36 Vg).
Aquesta imatge decorava la part frontal d’un altar; al centre hi ha el Totpoderós, amb una gran aura al cap, vestit de vermell amb un mantell daurat, esclatant de llum; està assegut, en la Seva Majestat, damunt d’un arc vermell,sobre un fons blau, amb un llibre a la ma, actiu, projectiu i beneint; la postura sedent també fa referència al repòs del diumenge, dia de commemoració pasqual, i a la consumació dels temps, que arriba en diumenge (Ap. 1,10). La resta de l’espai està ocupat per dos registres on hi ha els dotze apòstols, vestits de blau i vermell (els colors que Déu reserva pels ornaments dels seus ministres a l’Antic Testament, Ex. 26,1), amb aures. Prop del Totpoderós hi ha els símbols dels quatre evangelis, representats (d’esquerra a dreta i de dalt a baix) com una àguila (Joan), un lleó amb ales (Marc), un vedell (Lluc) i un home alat (Mateu). La imatge té un marc rectangular, imitant metall daurat, propi d’altres frontals rics, guarnit amb pedres que voldrien ser precioses, que també tanca els quatre espais on es disposen els Apòstols, i fa la màndorla ovalada del Totpoderós.
Déu és més gran que els altres, actiu, l’únic que duu el cabell partit amb ratlla al mig, i una bona barba, destacant en el conjunt. Els Apòstols estan drets, recollits, excepte els immediats a l’àguila i al lleó, agenollats; l’escultor ha procurant diferenciar-los fent-los els cabells variats (alguns amb ratlles) i donant llibres i barbes a la majoria; Sant Pere, amb les claus, queda destacat, baix, a la dreta del Totpoderós; Joan, sense barba, portant el seu símbol (l’àguila), és proper a Déu perquè va ser perspicaç, el primer apòstol en reconèixer el Ressuscitat (Jn 20,8; 21,7); l’altre de genolls podria ser Tomàs, que va manifestar una actitud contraposada, però adorant Déu desprès de dubtar de la Resurrecció (Jn 20,28). El color, i el contrast molt evident de les figures sobre el fons que dona la talla, atorguen una força corpòria ben singular i expressiva a la composició.
El llibre, visualment molt destacat, és subjectat pel Totpoderós amb la seva ma, ben arran de l’Escriptura, com una emanació, indicant que és la seva veritable Paraula; diu (en llatí: Ihesus autem transiens per medium illorum et dixit eix: pax vobis ego sum deus dixit): El mateix Jesús passà per mig d’ells(Lc 4,30) i els hi va dir: “Pau a vosaltres. Jo soc” (Lc 24,36 Vg, cf Jn 20,19, també Jn 7,34). Déu va dir. Es tracta d’una composició de cites evangèliques on Jesús, successivament, s’allibera dels seus enemics, que el volien matar (a la sinagoga de Nazaret), es presenta als Apòstols després de la seva resurrecció i afirma la seva identitat; finalment la expressió Déu va dir indica, amb un sentit gairebé litúrgic, el caràcter diví de les paraules.
A aquestes referències cal afegir el sentit escatològic de la icona de Crist, amb el Tetramorf (símbol dels evangelis), tal com es descriu a l’Apocalipsi, a la Seva segona vinguda gloriosa a la fi dels temps (Ap. 4, 2-3): aquí l’arc sobre el que s’asseu el Totpoderós pot simbolitzar l’arc iris, i l’esclat del daurat del marc, del mantell del Totpoderós i de la llum de les pedres precioses, suggerida per les gemmes d’imitació encastades al marc, poden fer referència a la absoluta claredat apocalíptica.
Així, la imatge és una elaboració complexa que presenta la victòria de Crist sobre l’enemic (la Mort), la Seva presència, ressuscitat i en pau, al cor de l’Església, amb els Apòstols; també el retorn gloriós per unir-se al Seu Poble, per sempre més. La presència definitiva aquí del Totpoderós (Jo soc) arriba des d’aquella primera manifestació del mateix Déu, al inici de la Història de la salvació, a la bardissa de l’Èxode, feta en bé del poble esclau a Egipte (Jo soc el qui soc, 3,14). S’assoleixen així l’acompliment de les promeses alliberadores de Déu.
La icona pren la seva estructura de l’altar, rectangular, amb els seus quatre angles i el centre, on hi ha les cinc creus gravades que manifesten les cinc llagues de Crist; també al frontal hi ha els quatre angles i el centre, amb el Totpoderós, fent patent també, com a l’altar, la forma de la creu.
Alhora la composició presenta l’Església, simbolitzada pels Apòstols (i amb la que ens identifiquem, expressada mitjançant el mòdul quadrangular de la peça), amb el Seu cap, el Crist, situat al cor d’aquesta (dins d’un àmbit corbat); d’aquesta manera, amb el simbolisme de corbes i rectes, queden unides les dues realitats, la humana i del Món, on és l’Església, i la divina, que és al Cel. L’altar és la taula per la celebració de l’Eucaristia, central a la vida de l’Església, instituïda per Crist (Jo soc el pa que dona la vida, Jn 6,48) acompanyat pels Apòstols; també, a Emaús, en un context resurreccional, es dona a conèixer a uns deixebles al partir el pa, de forma semblant a l’eucarística. Alhora, el Crist apocalíptic fa present el Banquet del Regne, on el Totpoderós menjarà amb nosaltres, si li obrim (cf. Ap. 3,20).
La qualitat tan sòlida del relleu d’aquest frontal s’aparta del caràcter sovint pla de les imatges romàniques, tot mantenint la pertinença a l’estil: aquí la configuració resulta d’una adaptació de les pintures pròpies dels absis, amb el Totpoderós a la volta i els apòstols al mig cilindre, en format pla i rectangular. El volum palpable de les figures s’escau molt per presentar l’evidència de la Resurrecció, que ressona també molt viva als textos.
Aquest frontal presenta, amb una expressió popular, elemental i vigorosa, sense estilitzacions, reforçada per la talla contundent, una iconografia complexa que és una contemplació molt rica i variada, del misteri de la Resurrecció.
