La Incredulitat de Sant Tomàs, Sant Apol·linar el Nou, Ravena
La Incredulitat de Sant Tomàs, Mosaic, Sant Apol·linar el Nou, Ravena, 556.
Senyor meu i Déu meu
Quan vingué Jesús, Tomàs el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: “Hem vist el Senyor”. Ell els contestà: ”Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas”. Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres”. Després digué a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient”. Tomàs li respongué: “Senyor meu i Déu meu”. Jesús li diu: “¿Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist” (Jo 20,24-29).
La imatge mostra Jesús presentant el seu costat obert, al mig dels dotze, al cor de l’Església, després d’entrar tot i estar tancades les portes, al fons. Els apòstols drets, presidits per Pere amb els cabells blancs a la nostra esquerra, aixequen les mans cap a ell i el miren, venerant-lo. A la dreta, Tomàs s’inclina, i l’adora; té les mans cobertes pel seu mantell, com uns ulls embenats: no ha tocat al Senyor perquè ha cregut.
Les figures són planes, els caps dels dotze, descomptant Judes, estan a la mateixa alçada, l’interior de la casa es suggereix molt simplement amb les portes tancades; el caràcter de la presentació és litúrgic. La realitat d’aquest món és només un recurs per presentar el misteri i no mereix atenció per sí mateixa. El fons daurat manifesta el caràcter transcendental de la història, i el terra és verd (el color de la vegetació) per significar que els dotze són dins d’aquest món. Els apòstols són l’Església, amb Jesús, el seu cap, molt destacat, més gran que els altres, amb roba de colors vius ben contrastats i franges daurades, pròpies d’un rei; l’aura amb la creu, símbol de la seva Passió, dóna molta importància al seu cap, que ho és de l’Església, separada del Món (portes tancades).
Dins la verticalitat general de la imatge contrasten les figures del Senyor i Tomàs. Crist presenta la evidència de la seva mort, amb el costat obert, que indica el naixement de l’Església, de l’aigua i la sang, fent veure que és el nou Adam. Són en un lloc tancat i Crist, tot obert, és al cor de l’acció, expressant la seva donació; el seu braç aixecat és l’esquerre (que no és l’habitual) perquè així els qui mirem el veiem a la nostra dreta, el costat preferit; el moviment de l’altra mà i la disposició del seu mantell formen una suau diagonal que contrasta amb l’estructura vertical general i atreu la nostra atenció. Tomàs no té l’actitud comuna dels dotze: el seu encongiment es contraposa a la verticalitat expansiva del Senyor; ell manifesta amb reverència que ja creu en la Resurrecció.
Aquesta història de Tomàs és una de les diferents formes que els Evangelis tenen de presentar el Misteri de la Resurrecció: Crist ha mort i sortit dels nostres temps i espai, del nostre Món, encara que viu, present a l’Eucaristia i les Escriptures (pels deixebles d’Emaús), actiu en els qui el busquen i estimen (deixeble estimat i Maria Magdalena), en la fe (Feliços els qui creuran sense haver vist), i en l’Església. El seu cos, amb les marques de la seva mort, que travessa els murs (Estant tancades les portes, Jesús entrà), és diferent del nostre, perquè viu en una realitat que, tot i ser amb nosaltres, no és d’aquest món.
La lliçó mostra la dificultat d’acceptar Jesús com a Déu, primer encarnat, proclamada a l’inici de l’evangeli: La Paraula és Déu, s’ha fet home i ha conviscut amb nosaltres i ara ressuscitat; a la fi Tomàs creu i adora el Crist: Senyor meu i Déu meu.
Ressonen aquí les paraules d’Elisabet a Maria: Feliç tu que has cregut!.
