L'Arbre de la Vida, d'Henri Matisse, a la Capella del Roser

L'Arbre de la Vida, nova versió de l’Apocalipsi

 El vitrall està al fons de la capella, darrere de l'altar, que és el punt més important; és estret i allargat, arrodonit dalt; està format per dues finestres estretes bessones, separades com per una columneta.

El vitrall és de peces de vidre de color, sobre un fons de vidre blanc, tapat per un vel estès, penjat de dues puntes; l'aire el mou, com es pot veure a la part de sota, als costats, fregant els brancals.

La cortina mostra, sobre un fons verd, les branques d'una figuera de moro, amb les seves pales ovalades i blaves, amb varietat de posicions que donen animació al conjunt i destaquen la vertical; sobre elles, contrastant, hi ha com unes flames o mans, que es mouen cap amunt, de ritme ondulant i viu, groc vibrant. Les diferents siluetes es preparaven retallant papers dels diferents colors, resultant així aquestes formes molt definides.

El motiu del vitrall és l'Arbre de la Vida de la Jerusalem Celestial, que apareix en l'Apocalipsi (Ap. 22,2): (Hi havia) el riu de la Vida, transparent com el cristall, que rajava del tron ​​de Déu i de l' Anyell. Enmig de la plaça (...) hi ha els arbres de Vida que donen fruit dotze vegades, una cada mes; i les seves fulles poden curar les nacions.

Aquí s'atén només al vitrall però que caldria considerar, per la seva comprensió plena, en relació amb tot el que forma la capella.

Les finestres partides que allotgen el vitrall podrien recordar les taules de la llei i evoquen el tronc d'un arbre i la seva simetria.

El riu és d'aigua transparent, com un vidre (matèria amb la qual està feta la imatge). La plaça és la capella, el tron ​​del Totpoderós i l'Anyell és l'altar, on hi ha un altre arbre, el de la Creu; l'Anyell és el llum de la Ciutat (Ap. 21,23: La ciutat no necessita sol o la lluna que la il·lumini, la glòria de Déu l'omple de claror i la seva llum és l'Anyell), inundant la seva llum des del vitrall tot el lloc.

El primer arbre creix al Paradís (Gn.2,17; 3,1-7), i és motiu de la Caiguda; el segon és el de la Creu, que redimeix del Pecat Original; i el definitiu és el de la Vida, a la Jerusalem Celestial, manifestant la nova unió de Crist, l'Anyell, i la Humanitat a la Seva Església (Ap. 21,3: El mateix Déu amb ells serà el seu Déu), la Nova Jerusalem; la ciutat ha estat renovada (Ap. 21,5: Tot ho faig nou) molt il·luminada i edificada amb pedres precioses (Ap. 21,19: Els basaments de la muralla de la ciutat estaven incrustats amb tota mena de pedres precioses), i els carrers eren d'or pur, com vidre transparent (Ap. 21,21). Aquests trets lluminosos s'expressen en el vitrall, amb la seva irradiació vibrant i variada que arriba a l'altar, il·lumina la creu (i es reflecteix en el Via Crucis de ceràmica al fons de la capella), mostrant que a la Nova Jerusalem només s'arriba per la Passió de Crist, l'Anyell; així, el vitrall crea l'efecte reverberant de llum que és essencial a la Capella, formant una unitat la llum dels vitralls, que es transforma en colors meravellosos, amb l'espai.

Capella del Rosari, de Henri Matisse, a Vence.

A la mort de Crist s'havia esquinçat el vel del temple de la primera Jerusalem (Mt 27,51), significant el final de l'antiga aliança; ara hi ha un altre: l'Arbre de la Vida creix sobre el vel que sosté el món renovat, integrat en la Creació: és com una magnífica manifestació divina, però sense arribar encara a la plena visió (oculta a la Humanitat de Jesucrist). Passem del món ordinari al de l'esperit, del visible a l'invisible (He. 11,3), que va més enllà de l'aparença, encara que vinculat a aquesta. El vel conté el món renovat.

La figuera de moro resulta molt sorprenent com Arbre de la Vida, expressant la duresa pròpia dels llocs càlids i secs i armada amb les seves fortes espines; al seu costat la naturalesa sembla feble: però les seves fulles han de ser d'ús medicinal per a les nacions i van acompanyades aquí no de fruits sinó de les flames grogues que expressen la llum de l’Anyell, com espurnes, i, alhora, l'acció l'Esperit, que omple la Nova Jerusalem, anunciant les llengües de foc de Pentecosta (Ac. 2,3). Mentre les pales de la figuera de moro, diversament disposades manifesten la immobilitat vegetal, les flames expressen un moviment rítmic, pulsàtil, ondulant, propi d'allò que és viu i amb alè. Dins el marc de llum blanca que fa present la identitat divina i acull les Criatures, hi ha els colors: el cactus blau i el fons verd d'un prat són els tons freds d'aquell àmbit original descrit al Gènesi (Gn.1,11- 12), ara renovat per la llum càlida de l'Esperit en les flames grogues; aquestes, actives, mouen el vel, com una brisa tènue (IRe. 19,11-13). Les flames manifesten la llum, com torxes de l'Anyell, que arriba travessant el vidre. Així la ciutat s'oblida d'aquella llum mudable de sol i lluna, i és la seva la nova llum definitiva.

També,  els colors són els d'algunes de les pedres precioses que fonamenten la Nova Jerusalem (groc, blau i verd, Ap. 21, 19-21).

El cristall, per la seva condició que acull i transforma la llum, assumeix la transparència de l'aigua del riu de la vida (Ap. 22,2: Clar com el vidre).

Conclusió:

L'Arbre de la Vida resumeix què és la Jerusalem Celestial, la nova creació; la nova realitat es dóna en aquest vel del vitrall que és el món, sense arribar a la presència de Déu (manifest en la llum blanca que l'envolta).

En el vitrall, l'Arbre simbolitza la vida, regat per l'aigua que Déu li dóna (Salm 1, i Ap. 22,1-2), i creixent a la llum de l'Anyell (Ap. 21,23); la llum, blau i verda, contrasta amb el groc ja que la creació renovada necessita de la llum i la calor del foc (flama groga) de l'Esperit. També manifesta la unió harmoniosa dels contraris, l'aigua transparent en el vidre i el foc, en les flames.

Així, el vitrall és una epifania de l'Anyell, expressant la seva acció sense presentar-lo visualment. La llum del vitrall celebra la renovació pasqual, il·luminant l'altar amb la creu i tota la capella, fent veure, amb els seus jocs de color, la necessitat de la Passió per arribar a la Nova Jerusalem. 

És pròpia de la nostra època, tan innovadora, la forma d'il·lustrar l'Apocalipsi: deixant de banda les antigues i venerables històries i imatges, l'artista troba una expressió diferent, nova, per a la vivència religiosa, apropiada per a la Humanitat Moderna.