Fra Angèlico, Noli me tangere (No em retinguis)

Fra Angèlico, Noli me tangere (No em retinguis),180 X 146 cms., fresc, Convent de Sant Marc, Florència, cap el 1435.

Ves a trobar els meus germans i digues-los: Pujo al Pare

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. (...) Maria es quedà al sepulcre, a fora, plorant. (...) Es girà i veu Jesús dret allà, però no el reconegué. Jesús li diu: “Dona, ¿per què plores? ¿Qui busques?” Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon: “Si te l’has emportat tu, digues-me on l’has deixat, i me l’enduré”. Li diu Jesús: “Maria!” Ella es gira i li diu: “Rabuni!”, és a dir, “mestre!” Jesús li diu: “Deixa’m. Encara no he pujat al Pare, però ves a trobar els meus germans i digues-los: Pujo al meu Pare, que és també el vostre Pare, al meu Déu que és també el vostre Déu”. Maria Magdalena anà a trobar als deixebles i els anuncià que havia vist el Senyor i que li havia dit això.

(Jo 20,1.11.14-18).

Hi ha un jardí tancat amb molts i diferents arbres al fons, i tota mena d’herbes i flors, plens de vida; la llum és blanca, i tota la imatge és serena; en primer terme hi ha, a l’esquerra, l’entrada rectangular de la tomba, excavada a la roca, ben negra dins; el disseny quadrangular fa referència a la vida humana, que té lloc entre els quatre elements del món, que el componien segons els Antics (Terra, Aire, Aigua i Foc); al mig hi ha Maria Magdalena, té una aura envoltant-li el cap, amb un genoll al terra, immòbil, estenent les seves mans al Senyor, molt pendent d’Ell, a la dreta; Maria busca el Seu Senyor, com la dona del Càntic dels Cantics busca l’home que estima, i quan el troba, l’agafa i no el deixa anar (Ct 3,1-4):Trobo l’amor de la meva ànima. L’he agafat i no el deixava; la seva actitud representa la comunitat messiànica buscant Jesús. Ell la mira i es mou allunyant-se, com es veu per la posició dels Seus peus, amb les marques dels claus, i el vol de la roba, blanca; porta una aixada a l’espatlla, com un hortolà, i la creu a l’aura. La condició d’hortolà pot fer referència a l’altre jardí, el Paradís, que el primer Adam conreava (Gn 2,15), abans del pecat; ara el darrer Adam (1Co 15,45) torna, al món renovat, a cuidar del Jardí i és Esperit que dóna vida. El centre de l’obra queda entre les mans dels dos, l’una volent agafar-lo, l’Altre fent un gest de refús i, amb la seva actitud corporal  encarada a l’altra banda de la dona, allunyant-se.

Hi ha una progressió, des de la tomba buida i fosca, tan ben definida (mort), passant per Maria Magdalena, fins el Senyor ressuscitat, tan blanc, el color de les aparicions de la Resurrecció i de la Victòria (vida), i amb els senyals dels claus i la creu a l’aura (passió), que li parla i, alhora, s’allunya, pujant al Pare.

Maria reconeix la veu del Bon Pastor, que l’ha cridada pel seu nom (Jo 10,3). Ella manifesta el seu afecte per Jesús agafant-lo, sense saber que la Seva existència ha canviat, ja no és al Món com fins llavors, sinó d’una manera nova, enviant el seu Esperit des del Pare, on ha d’anar (per l’Ascensió), renovant la relació amb els seus.

Jesús diferencia la Seva filiació de Déu de la dels deixebles, fills adoptats encara que realment fills de Déu (1Jo 3,1); les seves paraules recorden el diàleg de Noemí i Rut (Rt 1,16: El teu Déu serà el meu Déu), quan aquesta decideix quedar-se a Israel. El llenguatge usat és contractual (com a Lv. 26,12) perquè ara s’estableix un nou conveni amb un nou poble: Jo serè el vostre Déu, i per a mi vosaltres sereu el meu poble.

L’aparició acaba quan Maria, la primera en fer-ho, anuncia que ha vist el Senyor ressuscitat (el Kyrios), potser recordat el salm de la Passió (Sl 22,23): Anunciaré el Teu nom als meus germans.

El que Déu ha creat no és destruït, sinó renovat.

A partir de: Brown, R.E.: L’Evangeli segons Joan, Nova York, 1970.