Fra Angelico, Baixada de Crist als Llimbs
Fra Angelico, Baixada de Crist als Llimbs, 1436-1445, fresc,183 X 166 cms., Convent de Sant Marc, Florència.
Davallà als Inferns
Fra Angelico va pintar un cicle de diferents motius religiosos a les cel·les del Convent de Sant Marc, per a la contemplació dels frares, i l’obra pertany a aquest conjunt.
La imatge il·lustra com Crist davallà als inferns, segons professa el Credo, arribant als Llimbs: decidit, levitant, duent la bandera victoriosa de la creu, portant els senyals dels claus a mans i peus, vestit de blanc esclatant, i desprenent llum d’una forma ovalada i irradiant que l’envolta; tot manifesta la Seva Vida nova; aquesta llum és blanca, delicada, pura, incomparable i sobrenatural. La Seva acció ha arrencat la porta del lloc, xafant un dimoni que el guardava, en senyal de domini, caiguts els dos al terra, en primer pla, creant un efecte de profunditat molt realista, per manifestar que expressa la veritat. Hi ha dos claus que fixaven la porta, com els que van subjectar Crist a la creu, ara inútils, al terra. La porta és massa petita pel forat que tapava, que s’ha engrandit en entrar el rei de la glòria (Ps. 24,7), renovant-ho tot (cf. Ap. 21,5). Ell és el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu reialme (Ap. 1,18). Afora hi ha el blau del cel.
Dins hi ha els benaurats al sí d’Abraham (Lc. 16,22.), esperant en tant no arribava la salvació messiànica. Abraham, el pare en la fe, allarga les dues mans amb determinació cap a Crist; fa un moviment d’esquerra a dreta, de la fosca a la llum i de la Mort a la Vida; el Ressuscitat estén la seva dreta cap a ell i l’agafa, per endur-se’l; els dos es miren; la forma de la roca, com una estela o fita que es veu darrere les mans, destaca molt la unió dels dos: és el punt més important de la imatge, i reflecteix la llum. També hi ha els altres benaurats, els justos de l’Antic Testament, tots amb aurèoles, en actitud de pregària, ajuntant les mans, i en moviment decidit, cap el Senyor ressuscitat; els més propers són Adam i Eva, vestint les túniques de pell que Déu els hi va fer quan van pecar (Gen 3,21).
Acaba aquí el viatge que Abraham havia començat quan va deixar el seu país, tal com el Senyor li havia dit (Gen 12,4); ara s’entusiasma, veient aquest dia (cf. Jo 8,56). Com Adam i Eva al Paradís, i ara de nou, els humans poden veure Déu cara a cara (Ps 42:3). Abraham no va dubtar en oferir el seu fill, que va ser estalviat, i ara el Fill de Déu, que s’ha donat lliurement (Heus aquí que vinc a fer la vostra voluntat, He. 10,9 i Ps. 40,9), mort i ressuscitat, el porta cap el Cel. Els justos han estat rentats, batejats per la mort de Crist que esborra el pecat, i fets més blancs que la neu, per la gràcia d’aquesta llum admirable.
El lloc és una cova fosca formada dins la roca viva, una interioritat soterrània i opressiva; però l’espai es va omplint amb la llum que emana el Senyor. L’arribada de Crist, a més d’esbotzar la porta, és causa d’un terratrèmol que ha esberlat la pedra i esquerdat la volta i el terra, esmicolant aquest àmbit, abans fort i inaccessible. Uns dimonis, que simbolitzen el mal i la mort, fugen de la llum, en actitud contraposada a la dels benaurats amb Crist, cap a l’esquerra (costat que expressa el mal), tant a baix com a un racó de dalt.
