El Misteri de la Resurrecció de Crist, segons Gaudi i al Passeig de Gràcia

Dos retaules urbans: les Cases Batlló i Milà

Gaudi va voler presentar el Misteri de la Resurrecció seguint fidelment l’Evangeli i alhora fent servir una expressió innovadora i moderna, que pot resultar molt sorprenent.

Entre 1905 i 1910, va fer tres obres dedicades a la Resurrecció: el Misteri del Rosari de Montserrat, prop del Monestir, molt realista i les Cases Batlló i Milà, al Passeig de Gràcia, un àmbit civil. Fa dos retaules urbans: pren la narració de Mateu, elaborant els elements per  ell essencials: la tomba buida amb la guàrdia dels soldats i el resplendor blanc a la Creu de Glòria.

Gaudi: Misteri de la Resurrecció, del Rosari Monumental de Montserrat.

Diu l’Evangeli de Mateu que l’autor pren fidelment (27:57-66, 28: 1-10): Mort Jesús a la creu, Josep [d’Arimatea, un seguidor de Jesús] prengué el cos, i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s’havia fet tallar a la roca, [dins d’un hort (Jo 19,41)]. Després va fer rodolar una gran pedra a l’entrada del sepulcre i se n’anà. (...) Els grans sacerdots i els fariseus anaren al sepulcre i l’asseguraren segellant-ne la pedra de l’entrada i posant-hi guàrdies. (...) Al sepulcre, el diumenge: Tot d’una hi hagué un gran terratrèmol: un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra (...) Resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu. De por d’ell, els guardes es posaren a tremolar i van quedar com morts.  (...) L’àngel digué a les dones (que havien anat al sepulcre): “Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No hi és aquí. Ha ressuscitat”.

Gaudi: Casa Batlló

A la Casa Batlló (1906) la tomba és a la tribuna del principal, amb unes fines columnes que, verticalment, manifesten el creixement de la nova vida, contraposada a l’horitzontal de la mort; la part més baixa del marc de la finestra, de fusta verda, té forats manifestant un element en dissolució; mostra les empremtes del segell del Gran Sacerdot, amb grapes per assegurar la pedra, que ja ha saltat, perquè la tomba és oberta. Més amunt  hi ha el  vidre transparent, que deixa veure el buit de la tomba; a la part alta hi ha un vitrall fet de rodones verdes i blaves, vibrants, i hi ha moltes més d’aquestes rodones pujant animadament per tota la façana: aquesta efervescència manifesta l’impuls dinàmic de la Resurrecció. Al punt central i alt de la tribuna tomba hi ha una rodona de fusta verda amb hèlices per expressar l’essència del moviment vital.

Trencadís de la façana de la Casa Batlló: rodones ascendents.

Tribuna amb les columnes amb brots vegetals, indicant nova vida; notar formes de vidre circulars a la part de dalt; també la rodona verda dinàmica, amb hèlices, central.

Segell acadi i la seva imprompta.

Detall de la tribuna amb les empremtes (baix)  del segell del Gran Sacerdot, i segell acadi per comparar.

 Les baranes dels balcons mostren encara les viseres dels cascs dels guàrdies, rígids per l’esglai que senten.

Casa Batlló, observar les estilitzacions de les viseres dels cascos dels soldats als balcons. Vista general de la Creu de Glòria y del llom del drac.

Dalt, hi ha un rodet que puja amb els anagrames de Josep, Maria i Jesús; es converteix en un bulb, una llavor portadora de vida;  d’ell creix una tija amb quatre poncelles de lliri, tot blanc esclatant, el color de la Resurrecció; les flors fan la Creu de Glòria, de tres dimensions i abalisada als quatre punts cardinals.

Aquesta creu es clava al llom del Drac de la Mort, que fa un suprem esforç per redreçar-se, abans de morir ell mateix, derrotat per la victòria de Crist mort a la creu. Drac i creu manifesten plàsticament un vers de la seqüència del Diumenge de Pasqua (Victimae Paschali Laudes): La mort i la Vida es van enfrontar en lluita singular. El Senyor de la vida, que havia mort, regna viu. Rere el drac hi ha les xemeneies que representen al Gran Sacerdot i el Sanedrí, que vomitaven fum negre quan es feia foc.

Gaudi: Casa Milà.

La Casa Milà (1912) presenta de nou el mateix Misteri.

El bloc de l’edifici és la tomba, al moment de la Resurrecció, per això expressa moviment, com una onada forta: la façana i els patis interiors són ondulants, i el terrat no és pla. Tota ella expressa la pedra tallada de la tomba, aquí multiplicada en les moltes finestres, per mostrar la potència de la Mort;  els balcons, amb les baranes fetes ferralla inútil, a causa de la Resurrecció, mostren els reforços posats amb el segell del Gran Sacerdot.

Els balcons són els reforços de ferro posats amb el segell del Gran Sacerdot, destrossats per la força de la Resurrecció.

Els patis evoquen el buit de la mort que ha engolit Crist: el Sheol. Ell, havent estimat fins a la fi, ha estat rebutjat pels Homes.

 Al terrat hi ha la guàrdia dels soldats amb els cascos, que fan les xemeneies, exhalant el fum negre de la mort, rígids de por, i les Creus de Glòria.

El Bosc de Creus de Glòria i la Guàrdia dels soldats.

Com la tomba, també la creu es multiplica, per fer veure la immensitat de la Resurrecció, i l’Arbre de la Creu es fa bosc; també aquí,  la magnitud de l’edifici, i la llargada de les façanes, permet l’efecte d’engrandiment. Aquestes Creus de Glòria són sis, per parelles: la primera fa unes ondulacions; hi ha l’estucada de to rosat, que indica el corrent d’aigua i sang que surt del costat obert de Jesús; l’altra idèntica, acabada en marbre blanc, representa el riu de la Vida de la Jerusalem Celestial. La rosada estucada, que fa com una tenda, amb els seus cortinatges, és el Sant dels Sants del Temple de Jerusalem, estripat de dalt fins baix; la seva companya recoberta de marbre blanc és la Jerusalem Celestial. Encara hi ha dues creus més, helicoïdals, recobertes de marbre blanc i rajola blanca que llueix al sol; giren en direccions oposades: una és la Resurrecció, l’altra l’Ascensió.

Aquestes creus ens ofereixen el moment en que, venint de baix, s’alça la Nova Vida, en tres manifestacions dinàmiques: el moviment d’una clau que s’obre, fent una espiral cap amunt, el brollador que puja també enllà, o el ritme vital com un batec del pols, vertical; en els tres casos, aquests impulsos, com la cua de foc d’un projectil que puja, es coronen amb una creu, que és com un estel esclatant. Quatre són blanques, dos amb aquest color lluent, el propi dels àngels del sepulcre i dels vencedors de l’Apocalipsi: és Crist ressuscitat i acreditat per Déu. A ambdues cases, Crist es presenta en Glòria a la Creu ressuscitat, portant les seves ferides.

La torre amb dotze grans, que són els apòstols,  prop de la creu amb ones, és l’Església al moment de la seva fundació; l’altra estructura amb un forat allargat mostra l’esquinçament de la cortina del Temple, i el seu abandó per part de Déu.

Caixa d’escala amb creu que fa el gest d’obrir i la guàrdia dels soldats al Sepulcre.

Gaudi va ser un arquitecte molt modern pel seu temps, en tot allò tècnic, i també ho és en la expressió de la seva vivència de la Resurrecció, deixant de banda els models tradicionals i anecdòtics; porta l’experiència religiosa a la ciutat, l’àmbit secular, posant-la a l’abast d’aquell que vulgui descobrir-la. No va ser comprès pel seu moment. Tot i així, Gaudi va demostrar que l’Evangeli seguia ben viu al Món Modern i que podia expressar-se plenament en el innovador llenguatge del seu temps, i del que nosaltres ara en podem fruir.

La Creu amb el ritme vital com un batec del pols, vertical. A la dreta la fundació de l’Església, com una fruita amb dotze grans.