Rembrandt, Presentació al Temple

Rembrandt, Presentació al Temple de manera fosca, c. 1654, 21 X 16,2 cms., gravat i punta seca, tinta sobre paper, diferents impressions i localitzacions.

Els meus ulls han vist el Salvador:  llum que es reveli a les nacions

 Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació,  portaren Jesús a Jerusalem  per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. 

    Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no veuria la mort sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau,  com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador,  que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:  llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el teu poble.

    El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: Aquest infant serà motiu que molts caiguin i molts s’aixequin a Israel; serà una senyera que trobarà contradicció, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima.  Així es revelaran els pensaments amagats al cor de molts.

    Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: després de casada, havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

Lc. 2:22-38.

Aquest gravat és el primer d'una sèrie de quatre referents a la mort i resurrecció de Crist, i aquí serà considerat com a imatge independent. Rembrandt va tractar l'assumpte de la Presentació al Temple moltes vegades, en pintures, gravats i dibuixos.

La Presentació forma part de l'Evangeli de la Infància, sent un Misteri que es deixa gairebé sempre de costat en Art, preferint-se  la Nativitat, l'Adoració dels Pastors o l'Epifania.

Simeó, de genolls, té al Nen Jesús als braços i el reconeix com a Messies; està sobre un coixí, descalç, veient-se en primer terme la seva babutxa, de punta ben definida i corbada. Simeó té els ulls tancats, i parla profetitzant; el seu cap irradia llum, com la del Nen, que té la cara en l'ombra.

Al fons, en una finestra, al costat del marge dret està Anna, la profetessa que també ha reconegut al Messies. Darrere de Simeó, a l'esquerra, estan els pares, agenollats: Maria destaca més , estant Josep en l'ombra darrere. Aquests personatges són els del relat de l'Evangelista Lluc.

L'acció és al Temple de Jerusalem, on han portat el Nen per a presentar-lo a Déu, i pagar el seu rescat, per ser noi i primogènit a l'inici de la seva Encarnació (Nm. 18.15); alhora, complir estrictament amb el ritu de purificació de la mare (Lv. 12:6). És un lloc fosc (1Re 8.12), amb columnes, arcs i llindes, mostrant les seves pedres magnífiques (Lc. 21:5) amb varietat de recursos arquitectònics. A l'esquerra, a un balcó al fons, hi ha una figura que mira, i que ens representa.

Hi ha altres dos models que no són de l'Evangeli. Estan sobre una estrada amb una catifa, de serrells que pengen. Enfront de Simeó està el Mestre de la Llei, assegut, cobert amb una capa sumptuosa, amb turbant; subjecta el Llibre de la Llei i els Profetes amb la dreta, i s'emporta l'esquerra al cor; el seu llibre no és un rotllo, que els Jueus usen, sinó un còdex. A la part més central, dempeus i destacant dramàticament, està el Gran Sacerdot revestit amb els ornaments que la Llei estableix per a celebrar el culte, amb un gran turbant, capa i portant un bastó (Ex. 28: 1-39). Els presents atenen el que diu Simeó, en la celebració del ritu de la Presentació.

En la seva comprensió de la Presentació al Temple, havent figurat el passatge de l'evangeli, Rembrandt destaca a més dos elements especialment, el contrast entre llum i foscor, al qual es refereix diverses vegades aquest Evangeli de la Infància de Lluc (1:79), i la recepció que les autoritats del Temple fan de Jesús. Aquí, l'acció es dona en un interior fosc, sent molt important la llum que irradien Simeó i el Nen, subratllant aquella part del text que qualifica a Jesús llum per a revelació als gentils.

D'altra banda, el contrast també es dona entre la riquesa dels vestits del Mestre de la Llei i del Sacerdot, i els senzills de Simeó i els pares. A més, l'entrada de Jesús infant (que no parla), sense cap poder, arribant al seu Temple després d'encarnar-se, contrasta molt amb aquella entrada de Jahvé en dedicar-se el Temple de Jerusalem (2 Cr. 5.14; 1Re 8.10-13, Sl. 24:7), en tremenda majestat, omplint de la seva glòria el Sant dels Sants, en temps de Salomó; també, ara i aquí hi ha algú que és més gran que Salomó (Lc.11.31).

La contraposició encara es farà present quan Jesucrist, al final de la seva vida, serà de nou presentat al poble aquesta vegada per part de Pilat, en la forma del Ecce Homo (Jn. 19:5), sent rebutjat, la qual cosa comportarà la seva mort; aquest assumpte també va ser tractat per Rembrandt en un altre gravat.

Però aquí Mestre de la Llei i Sacerdot estan positivament pendents del Nen, i res deixa entreveure l'oposició irreductible que es donarà entre el Temple i Jesucrist, i provocarà la fundació de l'Església, escindida del Temple.

A més, la imatge expressa l'esperit del seu temps: el clarobscur n’és propi,  destacant un focus i deixant en la penombra la resta. Aquí, les parts fosques no són irrellevants i cada racó del gravat està tractat de manera detallada, creant un interior molt càlid, i ple de contingut, que atreu la nostra atenció. Al mateix temps, el dramatisme de la imatge i el minuciós exotisme de les vestidures és plenament barroc, i molt del gust de Rembrandt. I fins aquí, la iconografia tradicional per a la Presentació.

La recepció per part de les autoritats del Temple, pot reflectir un corrent religiós ecumènic que es va donar a Holanda a l'època de Rembrandt, considerant possible la integració del Judaisme amb el Cristianisme reformat(filosemitisme); [*]Rembrandt tenia relació amb aquest moviment, arribant fins i tot a fer gravats per a il·lustrar un llibre en castellà (Piedra Gloriosa, 1655) del Rabí sefardita Menasseh ben Israel, que formava part d'aquests cercles, al marge de les grans Iglesias. Una altra de les seves figures principals, Paul Felgenhauer, en un llibre (Bonum Nuncium Israeli, 1655) dirigit als Jueus, deia que Nosaltres no vivim segons la lletra, sinó segons l'Esperit, i com que la lletra és una tapadora per a l'esperit, nosaltres recollim aquesta tapadora, fent possible la visió d'aquest, de tal manera que podem mirar el Nen nascut de l'Esperit, sense tapadora. Sobre aquest punt, cal notar un objecte molt pròxim al cos del Sacerdot que pot estar en relació amb aquesta afirmació. En efecte, aquest amb la seva mà dreta sembla fer girar una cosa cilíndrica, com un rotllo estret, en equilibri incomprensible; hi ha com una bena que arriba fins a aquesta mà, des del llibre del Mestre, que seria aquesta tapadora, la lletra de la Llei que impedeix veure l'Esperit, i que el Sacerdot està recollint, enrotllant-la.

Pel gravat de Rambrandt, l'Evangeli podria ser finalment acollit per la Sinagoga, a l'Holanda de segle XVII. Així s'interpretaria la doctrina integradora de Sant Pau, quan diu que l'Església participa de l'arrel i de la saba de l'olivera del Vell Israel, podent les branques d'aquest tornar a empeltar-se al seu propi arbre (Rm. 11.24), unint-se a la Cristiandat, en un horitzó escatològic.

[*] Zell, M., “Encountering Difference: Rembrandt’s Presentation in the Dark Manner”, Art History, Vol. 23, No. 4, Nov. 2000, 496-521.