Nativitat, Església de la Trinitat del Pi

Totes les criatures et glorifiquen, tempera sobre fusta, 154 X 120 cm, segona meitat del XVI, Galeria Tretiakov, Moscou, procedent de l’Església de la Trinitat del Pi, Rostov Veliki (Rússia).

La Theotocós, la Mare de Déu com a Tron del Seu Fill

La imatge està formada per un cercle que s’obre, eixamplant-se a la part de baix, fent una base ampla, sobre un fons rectangular. Hi ha una forta simetria vertical i contrast jeràrquic entre la part central i superior i l’inferior amb els sants. Les actituds, contingudes i molt ordenades, manifesten una realitat litúrgica. Al centre, molt destacada, hi ha la Mare de Déu, amb l’Emmanuel assegut a la falda, vestit de blanc, que obre els braços cap a nosaltres, beneint; Ella està asseguda a un tron que estableix les línies fonamentals de tota la imatge, en una estructura concèntrica, circular al respatller (com és circular l’àmbit de la Mare de Déu i el Seu Fill, i el de la ciutat que els envolta) , obrint-se a la part frontal, avançant els braços de la cadira cap endavant, on hi ha qui mira, i amb la base del seient que indica un moviment de dins enfora i cap baix, on hi ha la variada processó dels Sants i Santes.

La icona està plena d’inscripcions que identifiquen el que es presenta, i il·lustra uns textos sagrats.

És la Theotocós, la Mare de Déu com a Tron del Seu Fill, dins d’un àmbit exclusiu circular des del que s’apropa a nosaltres, sobresortint la seva aura, els peus del tron, i adreçant-se a Ella dos Sants, Joan Baptista a l’esquerra, amb el mantell de pèl de camell (Mc. 1,6), i Joan de Damasc, a la dreta: canten l’himne escrit als documents que subjecten. Està dalt d’una muntanya, o penya, ben costeruda, amb diferents graons (Mont Sió).

Darrera  de la Mare de Déu hi ha el cor dels arcàngels, amb cintes al cabell i bastons d’autoritat;  a les  bandes hi ha dos que sostenen la visió divina, amb sengles cintes. Al fons, dins d’un cercle gran, hi ha la Jerusalem Celestial, com un temple de cinc cúpules (manifestant el cinc, un més que quatre, número del món, l’estat perfecte i definitiu); té la porta a l’esquerra i l’absis corbat, amb una cúpula, a la dreta, expressant l’orientació Oest-Est (que és la canònica als temples). El Nen, amb el gest dels Seus braços, defineix l’eix de l’edificació; així, la Mare de Déu i l’Emmanuel (Ap. 21,3, Mt 1,23, Is. 7,14) miren cap el Sud, el costat del Sol i del Migdia, moment de l’Encarnació, que l’Àngelus recorda, perquè l’Emmanuel és la Llum del Món (Jn 8,12) i la Mare de Déu és la dona que té el sol per vestit (Ap 12,1) i està a punt de donar a llum. Aquesta església és blanca, com el seu entorn (color, Ap 7,9, dels vencedors de l’Apocalipsi, i també de la llum) i les seves voltes són blaves amb estels, manifestant el cel, unint així cel i terra. Al voltant d’aquest temple creixen les plantes, perquè a la Jerusalem Celestial hi creix l’Arbre de la Vida (Ap. 22,2), indicant que és un Jardí, o un hort, un lloc amè, com ho va ser el Paradís (Gn 2,8; Jn 19,41; Jn 20,15) i ho és la Mare de Déu,un  lloc harmoniós, on la natura (indicada per les plantes) s’uneix a la humanitat, representada pels Sants, i a Déu (present en el temple, Cos Místic, Jn 2,21, i en l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres de l’Apocalipsi, Ap 21,10).

Aquesta estructura, que inclou la Ciutat de Déu amb la Theotocós i l’Emmanuel, ha estat pintada mostrant el volum, sobresortint per dalt i amb gruix evident a les bandes de baix, per manifestar l’evidència del Misteri representat.

S’uneixen a l’icona dues estructures, la quadrangular, que queda sota, on hi ha els Sants i Santes i expressa el món present, i la circular, al damunt, sobresortint, empenyent, manifestant el dinamisme del naixement, que és la irrupció de l’eskhaton, el Món Nou.

L’àmbit que envolta la representació és daurat per expressar una realitat transcendent, que queda més enllà de la nostra, incloent-hi tots els temps, el nostre i els diferents moments de la Història de la Salvació, des de l’Encarnació fins la Segona Vinguda de Crist.

A la part dels Sants hi ha, ben prop de la Mare de Déu , a més dels dos Joans, les dones benaurades (a l’esquerra, la nua podria ser la nostra mare Eva, ara rescatada), fent gestos d’aclamació, participant d’aquest misteri de la Nativitat. Més baix hi ha la processó de molts Sants que des dels extrems oposats del món, han peregrinat fins el centre, on hi ha la Celeste Jerusalem (Ap 7,9), havent arribat els seus peus al teu llindar, Jerusalem (Sl 122,2): són de condicions molt diverses (laics, clergues, governants, etc...), manifesten el moviment de la seva marxa en el vol d’alguns vestits, van descalços en senyal de respecte (com Moisès a la bardissa, Ex 3,5) i aclamen (Sl 138,1) , amb la dreta aixecada, l’Emmanuel i la Theotocós;  també aquí, a l’esquerra, hi pot estar Adam, nu (Gn 3,1-7 i 10), el primer home i pecador, ara, renovat.

Formalment, hi ha un paral·lel entre el concili dels arcàngels, dalt, i el seguici de baix: tot l’Univers, habitants de cel i terra, lloen la Mare de Déu i l’Emmanuel.

La Celeste Jerusalem s’obre a la part de baix per rebre el poble dels Sants, indicant, des del centre, els braços del tron de la Mare de Déu  aquesta obertura, apropament i abraçada cap a nosaltres. Aquest tret converteix el cercle tancat de la ciutat en una forma oberta, per la que se’ns acosta l’Emmanuel, simbolitzant aquell Vas de l’Incontenible, la Cambra Virginal on es verifica l’Encarnació, i canviant, amb dinamisme, la seva forma que així, en obrir-se per baix, pren el disseny d’un úter. A l’Encarnació, amb el naixement de l’Emmanuel, cal que segueixi la conversió, un nou naixement que ve des de dalt (Jn 3,3-7), dels fidels, per tenir nova vida.

L’Encarnació és l’inici de la Plenitud dels temps (Lc 2,30-32), per l’arribada de l’Emmanuel, a la Nativitat; anuncia ja l’eskhaton, el temps de la Segona Vinguda de Crist, per viure amb els seus Sants, a la Ciutat Santa, la Nova Jerusalem (Ap 21,9), l’Església del Món nou.

La imatge s’inspira en un himne de la litúrgia oriental, de les primeres vespres del diumenge, en to octau, de lloança a la Mare de Déu (anomenat Theotokion) i atribuït a Sant Joan de Damasc, que, entre altres elogis, la identifica amb l’amè  palau de Déu, ciutat sagrada del teu Creador, merlets i refugi dels fidels, protecció, escala i pont que porta al cel. Alguns d’aquests qualificatius poden retrobar-se a la icona: el palau-ciutat murallada (merlets, Sl 122,7) és la Nova Jerusalem (amb el cercle que la tanca), l’escala podria trobar-se en la muntanya costeruda sobre la que reposa el Seu tron; les voltes de l’església farien els arcs d’un pont.

Aquesta icona presenta el Misteri de l’Encarnació, i el del Nadal, des d’una perspectiva molt original, associant-lo a la plenitud final de l’Església, contemplant, alhora, les Primera i Segona Vinguda de Crist; l’Església ha tingut la seva primera hora en l’acceptació que fa Maria del projecte diví (Lc 1,38), per ser la porta d’entrada de Déu al Món,  el Verb encarnat (Jn 1,14), plàsticament expressat en el Tron i el disseny d’úter. També l’Església, com a Cos Místic de Crist, queda representada en l’Emmanuel, de la primera Vinguda, i el temple (la Nova Jerusalem, el santuari del Seu cos, Jn 2,21), al que hi arriba la multitud de Santes i Sants, a la Segona Vinguda.

Himne, atribuït a St. Joan de Damasc (675-749)

Amè palau de Déu, alegrat.

Alegrat, coloma racional.

Alegra’t  sagrada ciutat del teu Creador.

Merlet dels fidels i refugi, alegra’t; i protecció d’aquells que esperen en tu, i salvació seva i rescat seu.

Escala i pont, alegra’t, que portes al cel tots els creients.

Beneïda per sempre més, alegra’t.

Santíssima Senyora, alegra’t.

Aquest és el tabernacle de Déu amb els homes, i des d’ara habitarà amb ells; ells seran poble seu i el mateix Déu amb ells serà el seu Déu.

Ap. 21,3