Mare de Déu amb el Nen, de Taüll
Mare de Déu amb el Nen, fusta tallada policromada, aproximadament 60 cms. d’alçada, prové de Taüll (Alta Ribagorça), segle XII, Museu Marés (núm. catàleg 660), Barcelona.
La Teotocós
Mare i Nen estan asseguts, ella porta el Nen al seu genoll esquerre, a la nostra dreta. Els dos tenen trets comuns, pel seu aspecte, actitud i vestits: túnica llarga fins els peus calçats, una altra peça al damunt fins més amunt dels turmells, amb cenyidor, i capa subjecta al pit. Les túniques són lleugeres, i fan plecs, acabada per una vora la de la Mare de Déu; en canvi, les capes són d’un material més gruixut, de caiguda rígida, amb amples vores decorades, i amb estels la de la Mare; es cenyeixen corones guarnides a la part alta. La Mare es recull el cabell dins d’una bossa que arriba a l’esquena, modestament. Els colors han perdut esclat, i són terrosos. Mare i Nen tenen la mateixa expressió, d’ulls ben oberts, serenament, solemnement atents; els sentiments no s’expressen, sense la tendresa d’imatges d’altres temps.
El seu aspecte no és realista, i s’ha simplificat els trets, sense tenir present les proporcions del cos, de caps i ulls grans, ni les condicions personals, perquè el Nen sembla un adult escurçat; són fets compositius volguts, i no deficiències tècniques perquè els detalls són de qualitat: a partir de la figura humana, se’ns presenten uns éssers que, tot i tenir la nostra identitat, són diferents, expressant així la seva transcendència: per una gràcia inexplicable, veiem el mai no vist, la Divinitat.
Les mans són de factura cuidada i plenes d’expressivitat, amb dits llargs estilitzats, de gestualitat hieràtica i litúrgica. La dreta és la més important, i és la que aixeca el Nen per beneir, mostrant benvolença; la Mare la té oberta, amb el palmell cap dalt, on subjecta amb dos dits una boleta, l’orb que denota el poder del Nen sobre el Món, i que ella li porta perquè està al seu servei. D’altra banda ell posa la ma esquerra damunt l’Evangeli, sobre el genoll. I per la seva part la Mare té la seva esquerra prop del Nen, acostant-se’l i, alhora presentant-lo a la nostra veneració.
El Nen és petit, per expressar l’abaixament de l’Encarnació, però actua com si fos gran: Infant vol dir que no parla però ell ho fa, per això destaca amb una ma el llibre on hi ha la seva Paraula. Cada detall té sentit, com els gestos litúrgics.
Així, Mare i Nen manifesten senyoriu: asseguts, coronats, solemnement vestits, amb els emblemes del poder reial (el tron, l’orb, la corona i el mantell) propis de la societat feudal en la que es va fer la imatge, aquí per expressar la condició divina.
La Mare és la seu de la Saviesa, per ella el Nen ha vingut fins nosaltres, i els costats de la cadira remarquen el lloc dels òrgans maternals; alhora, fa figura de l’Església, que conté Crist i en el seu nom exerceix el seu poder, expressat per l’orb; també és reina del cel, com es veu pel seu mantell cobert d’estels. Aquesta iconografia de la Mare com a tron del seu Fill (Teotocós) no és original i es feia servir a l’Art Bizantí (ss. IV-XV), especialment a moltes icones de mosaic i pintura, sempre amb els mateixos trets, probablement des d’abans del segle VI; es va estendre per tota Europa, arribant fins el nostre Pirineu, llavors un dels últims racons del món. Aquí, el volum de l’escultura, amb la seva materialitat palpable, serveix per fer presents en la nostra Història uns éssers transcendents, lluny dels nostres temps i espai.
Aquesta interpretació de la Nativitat expressa l’essència de la Majestat de Déu encarnat, conservant, en la petitesa humana, la plenitud de la seva condició divina mentre va ser al Món; alhora, la Mare, una dona del nostre llinatge humà, per la seva fidelitat, ha estat enduta al cel, és santa i figura de la Saviesa i de l’Església, que porta Déu en aquest Món.
