Epifania, absis de Santa Maria, Taüll
Epifania, tempera sobre guix, absis de Santa Maria, Taüll (Alta Ribagorça), 1123, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Les Llums del Nadal
La imatge s’estén sobre el mur semicilíndric de l’absis, rematat per un quart d’esfera. La curvatura d’aquestes formes fa referència a la volta del cel que, antigament, es tenia per corba i era considerada la casa de Déu. A l’església és l’espai dedicat a Ell, on hi ha l’altar, diferent de la nau, de planta quadrangular.
A la part de dalt hi ha la Mare de Déu, asseguda a un tron, amb el Nen a la falda, emmarcats per un oval (o mandorla) al darrere; tot els caracteritza com a éssers del Cel. Ella porta una túnica rosada i un mantell blau tot puntejat de blanc, com un cel de nit ple d’estrelles; té el cap emmarcat per una aurèola. El Nen vesteix una túnica semblant i porta un mantell vermell, i tot guarnit amb sanefes; la seva aurèola és vermella, amb la creu; a l’esquerra té un paper enrotllat, beneint amb la dreta que estén cap a l’espectador. Al fons hi ha unes franges horitzontals, ben negra i destacada la de dalt; a les bandes, sobre el negre, hi ha dos estels. Els Savis s’acosten, ocupant la resta de l’espai: porten corones i Melcior presenta la seva ofrena mentre els altres dos s’atansen; hi ha rètols amb els seus noms.
Aquesta part de l’ església queda emmarcada per un arc triomfal amb una sanefa important i l´Anyell Apocalíptic (Ap. 5,6), dins d’un cercle i amb altres dos estels a les bandes.
Una altra sanefa ben elaborada, que fa onades estilitzades, separa per un abisme, aquesta part celestial de la de baix, per indicar un àmbit diferent, el propi dels éssers sagrats (la Nativitat), separat dels Sants.
Santa Maria de Taull, Epifania, detall de l’àbsis.
Al voltant de la finestra, que estableix l’eix de tota la imatge, i mira cap a l’Orient, hi ha apòstols amb aurèoles, alguns identificats per rètols (Pere, Pau, Joan), disposats dins d’una columnata, l’edifici de l’Església, la Jerusalem Celestial, bellament edificada (ells són les seves columnes, Ga. 2,9). Porten els llibres que han escrit (Joan i Pau) o les claus del Regne (Pere, Mt. 16,18); són al Cel, en una situació subordinada a la Mare de Déu i el Nen, que són al centre mateix, i es troben a un temps diferent, encara que apareguin junts: els Savis i la Nativitat són a l’inici de la vida de Crist, mentre que els Sants ja viuen la plenitud dels temps (l’Èskaton); el temps sagrat queda més enllà de la Història, és una dimensió total, on diferents moments i fets poden donar-se alhora, i que es percep amb tot el seu sentit (diacrònic), sense les limitacions pròpies de cada època (sincrònic).
Encara hi ha una altra sanefa que dona pas a un espai amb criatures, que és el nostre àmbit mundà (aus, quadrúpedes, un ésser marí fantàstic, possible referència als dominis aeri, terrestre i aquàtic); també hi ha estilitzacions de plantes que podrien expressar el mantell vegetal. En aquest darrer nivell es disposen els ministres que celebren la litúrgia i és immediat a la nau, lloc dels fidels, els qui caminen des d’aquest món cap a la Jerusalem Celestial.
L’obra és romànica (s. XII), amb unes figures molt planes, sense la nostra corporeïtat (considerada decebedora), d’ulls molt grossos, oberts a l’ànima, deixant de banda el realisme mundà; aquí, les formes naturals són només un recurs per fer present la realitat espiritual.
L’absis presenta les tres llums de la litúrgia de Nadal: Primer, la que “resplendeix en la fosca” (Jo. 1,5, Is. 9,1), que és la lliçó del dia de Nadal, amb el Nen, Llum de llums; plàsticament ho manifesta l’ estel a la nostra dreta sobre la gran faixa negra que presideix el conjunt; Mare i Nen l’esquincen de dalt a baix en produir-se la Seva aparició, i és que la tenebra i la Mort dominaven abans de l’Encarnació. Després, hi ha la llum del dia de la Presentació al Temple (Cap d’Any); Crist es la “Llum que es revela a les nacions”, representades per la comunitat aplegada en aquesta església i seguint aquesta Llum (Lc. 2,32). Finalment, hi ha l’altre estel (amb un rètol), recordant el dia de l’Epifania, guiant els Savis que representen els Gentils i són la primícia del nou Israel (Mt. 1,1).
La finestra, molt destacada, queda alineada amb el Nen, que té dalt. La seva llum, orientada al Sol del matí, té present Ezequiel (43,4), fent referència a la restauració del Temple de Jerusalem: “La presència gloriosa del Senyor va entrar al santuari passant per la porta que dóna a l’Orient” (d’on venen els Savis, Mt. 2,1); com el Nen va entrar al Temple el dia de la Seva Presentació, arriba cada matí la Seva Llum a aquesta església, nou temple.Nen i Llum són els dos aspectes d’una mateixa cosa: “El fill etern i inefable de Deu porta la pròpia carn com una llàntia encesa” (St. Gregori Nazianzè, Oració 31,3).
La Mare de Déu (en grec, Teotocós) queda identificada amb el Tron, Ella és la Seu de la Saviesa. La túnica rosada fa referència al Seu cos (en el que es donarà l’Encarnació), i el mantell (el cel blau estrellat) diu la Seva condició celestial; Ella està unida a la Llum:” la Mare de Déu, la verge més pura, ha dut la vertadera llum als seus braços i l’ha donat a aquells que es consumeixen a la fosca” (St. Sofroni).
El Nen, dalt de l’absis, al tron i dins la mandorla, és al Seu àmbit exclusiu, d’una banda més gran que nosaltres i de condició divina (Flp. 2,6). Alhora, és un adult menut, per expressar no sols el moment del naixement sinó també la petitesa de la condició humana, fet en tot com nosaltres (2Co 8:9), és l’Emmanuel (el Déu amb nosaltres, Is. 7,14); és petit de cos i està a la falda de la Mare, però l’artista no ha fet pròpiament un infant (paraula que vol dir “que no parla”); Ell vol acostar-se a nosaltres amb la Seva Paraula (al rotlle de la ma esquerra on hi ha escrit l’Evangeli, Jn. 1,14), alhora que està beneint amb la Seva dreta, salvant-nos (Sl. 20,6).
Tot en aquests personatges té sentit, i així el mantell vermell (color de la sang) que el Nen vesteix expressa l’Encarnació, mentre l’aura vermella amb la creu blanca inscrita fa referència a la Seva mort. El Nen, que hauria de ser humanament feble, al Seu Tron té autoritat, com ho mostrarà l’Evangeli. Ell es presenta amb els trets que prendran els governants feudals de l’època, en posició de domini.
Els Savis, atents a la gràcia, són guiats per l’Estel que ve d’Orient, perquè “El Senyor aixecarà una ensenya per cridar un poble llunyà” (Is. 5,26); “porten encens per Déu, or per a un Rei, i mirra per Aquell que ha de morir (Mt. 1,11, Jo. 19,39). Ells són els darrers en arribar, passat el temps dels profetes, però es converteixen en els primers fidels del Nou Israel que és l’Església, acollint els Gentils” (St. Pere Crisòleg).
La pintura és una expressió molt solemne de l’Encarnació, del Déu amb nosaltres; aquesta presentació destaca la transcendència de Déu (que és més enllà de la Història i del Cosmos); està centrada en la contemplació de la Glòria, que és la força salvadora de l’Altíssim venint a la Humanitat: “La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la Seva glòria” (Jo. 1,14), aquella Glòria que és alhora l’Alegria i la Pau dels Homes, segons els Àngels anuncien als Pastors (Lc. 2,10.14) perquè “la glòria de Déu és que l’Home visqui” (St. Irineu, Contra les Heretgies, L. IV, 5,20).
