La Cardiotisa, d’Àngelos Akotantos
Angelos Akotantos, La Cardiotisa (Mare de Déu del Cor), inici del XV, Heraklion, Creta (llavors pertanyent a la República de Venècia), tempera sobre fons de pa d'or sobre fusta, 121 x 96,5 cm, Museu d'Art Bizantí i Cristià, Atenes.
La Mare de Déu del Cor
Angelos Akotantos, La Cardiotisa (Mare de Déu del Cor), inici del XV, Heraklion, Creta (llavors pertanyent a la República de Venècia), tempera sobre fons de pa d'or sobre fusta, 121 x 96,5 cm, Museu d'Art Bizantí i Cristià, Atenes.
Sobre el fons daurat de la taula rectangular està la Mare de Déu sostenint amb la seva esquerra al seu Fill que l'abraça, i mostrant-lo amb la dreta; a les cantonades de dalt hi ha dos àngels, de proporció molt menor: porten, sota un vel, els claus de la creu. Hi ha inscripcions en grec: dalt, abreujat, Mare de Déu, més baix La Cardiotisa (la del Cor) i, abreujat, El Crist (l’Ungit).
María porta el mantell (maforium) propi de les dones de l'època de Jesús, a Israel, adornat amb estels, sobre una còfia que recull el cabell; els seus trets són allargats i fins. Ella inclina el cap fins a tocar la cara del seu Fill; la seva actitud és de quietud i dolçor i l'expressió meditativa; la mirada va cap a nosaltres sense desatendre al seu Fill. La seva dreta és l'element més proper a l'espectador, entre ella i el Nen, al que assenyala, amb un fort efecte de profunditat.
El Nen, situat entre la mà esquerra i delicada de la Mare, i el pit i cara d'ella, sembla tenir un any; Ell l'està abraçant, mentre regira les cames, i perd la sandàlia del peu esquerre; toca la cara de la mare amb la seva barbeta i la mira, amb un gest que també es dirigeix a l'espectador i als àngels; les faccions són arrodonides, gracioses i de nen, i els cabells gairebé rossos. Vesteix una túnica blanca resplendent, amb brodats daurats, cenyida a la cintura i amb dos guarnits a les espatlles, tot de bandes daurades; les cames queden cobertes, com amb una mena de bolquer daurat, que fa unes aigües, pel moviment viu d'abraçar la seva Mare.
Qualsevol icona és una porta oberta al cel, manifestant el fons daurat que les figures presentades estan més enllà del nostre món, assumint-se aquí la totalitat dels temps, Encarnació, Redempció i Resurrecció.
Crist és un nen que arriba a aquest món, encarnant-se Déu amb una alegria immensa, expressada en l'abraçada (L'amor ardent del Senyor de l'Univers, Is. 37,32), que li dóna a la seva mare, representant la Humanitat; és l'Emmanuel, el Déu amb nosaltres (Mt. 1,23), el Nen meravellós (Is. 7,14); és conscient de la seva mort, que els àngels recorden amb els claus (El que va ser traspassat per les nostres rebel·lions, Is. 53,5); salta com d’un ensurt, gairebé perdent la sandàlia, en saber-ho, sense deixar l'alegria, la mateixa que tindran les Maríes del sepulcre (Mt. 28,8: Llavors elles, sortint del sepulcre amb temor i gran goig, van anar corrent a donar les noves als seus deixebles). És només un nen: El Verb es va manifestar en el més humil i indefens dels éssers, un nen ple de tendresa (Andreu de Creta).
El Nen vesteix ben blanc, com a la Transfiguració (Mc. 9,3), els àngels del sepulcre (Mt. 28,3) o els vencedors de l'Apocalipsi (Ap. 7,9); es presenta, per les bandes daurades de la túnica, tal com diu Isaïes, amb les insígnies de príncep a l’espatlla i els ronyons cenyits de justícia i lleialtat (Is. 11,5). Ell mostra seguretat, i és digne de confiança (Jo sóc, Jn. 6,20).
L'actitud de la mare és contrastada. María està torbada davant el seu creador (Lc. 1,29); acull al Nen amb gran afecte i delicadesa, meditant; sap que una espasa li travessarà el cor (Lc. 2,33) i passa ànsia per Ell, guardant els records en el seu cor (Lc. 2,48.51). D'una banda el té al seu càrrec (Faci's en mi segons la teva Paraula, Lc. 1,38), sostenint-ho amb l'esquerra; i per una altra ens el presenta amb la dreta en un gest d'acostament (Veniu i ho veureu (Jn. 1,39), Feu el que Ell us digui Jn. 2,5). Ella acull al Nen i ens l’ofereix, com l'Església.
La icona deixa veure la salvació, el que és la imatge revelada del Déu invisible (Col. 1,15), La seva Paraula s'ha fet home (Jn 1,14), i, encara, T'he vist amb els meus ulls (Lc. 2,30); permet seguir el viu camí que s'ha obert per a nosaltres a través de la cortina, a través de la seva carn (He. 10,19), unint cel i terra, restablint el diàleg entre Déu i l'home, trencat al Paradís.
Aquesta taula formaria part d'un iconòstasi (col·lecció d'icones que separa l'altar del lloc per als fidels a les esglésies orientals); expressa la primera vinguda de Crist (icona de la Teotocós, Mare de Déu), contraposada a una altra icona que té al costat del Pantocràtor (Totpoderós, Ap. 1,8), que anuncia la segona, a la consumació dels temps; obre el camí a l'experiència espiritual (Oh Reina nostra, vós esteu amb nosaltres en aquesta imatge, ofici de la festa del 26 d'agost), seguint el pintor les reflexions dels Pares de l'Església, que van definir la seva configuració als seus escrits. Avui és un objecte de museu, en un entorn profà, i per a la valoració artística.
Quina idea de Déu hagués pogut abans formar-se l'home, que no fos un ídol fabricat pel seu cor? Era inaccessible; però ara ha volgut ser comprès, accessible a la nostra intel·ligència, de quina manera? Jaient en un pessebre, reposant en la falda de la seva mare, predicant a la muntanya, passant la nit en oració; o bé en la lividesa de la mort, lliure entre els morts i dominant sobre el poder de la mort, com també ressuscitant al tercer dia, i pujant fins al més íntim dels cels.
Sant Bernat, Sermó sobre l'Aqüeducte, 282-283.
