Mare de Déu amb el Nen, de Henri Matisse

Mare de Déu amb el Nen, de Henri Matisse (1951), panell de rajola esmaltada, timpà sobre la porta de la Capella del Rosari, de Vence (Costa Blava, França).

La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la. (Jo 1:5). 

Matisse va fer, la capella entre 1947 i 1951: temple, vitralls, altar..., i tot el que calia.

Hi ha la Mare i el Nen Jesús, del panell que s’ha adaptat aquí,  amb més motius.

El marc blau estableix un espai sagrat, més enllà d’aquest món, i és el color del Cel i, amb el blanc, de la Mare de Déu; la coberta de la capella, la part més propera al cel, també té elements del mateix blau.  Dins del quadre hi ha la imatge, de traç essencial: el Nen abraça el coll de la Seva Mare, que ens el ofereix. El blanc manifesta la presència de l’Esperit, que ho omple tot amb la Seva Llum primordial (Gn 1:3). La rajola envernissada fa vibrar la llum, que es projecta més enllà dels seus límits,  i converteix la superfície en un signe, com un anunci.  El negre fa visible el que hi ha dins de la llum; també, blanc i negre són els colors de l’hàbit dominicà, ordre a la que pertany la capella. La cal·ligrafia de les formes expressa la immensitat amb allò més simple (traç) i més pur (blanc): línia i color són signes d’aquesta experiència de caràcter religiós.

Matisse i Picasso

 Però, perquè fa aquestes coses? Em semblaria bé si vostè fos creient. En cas contrari, penso que vostè no hi té moralment cap dret. (Picasso a Matisse, a propòsit de la Capella del Rosari).

Jo li he dit a Picasso: “Sí, jo reso, i vostè també, i ho sap molt bé: quan tot va malament, ens llencem a resar, per retrobar el clima de la nostra primera comunió. I vostè també ho fa”.

Ell no ha dit que no.

En el fons, Picasso, no cal que ens fem els dolents. Vostè és com jo: el que busquem retrobar en l’art, és el clima de la nostra primera comunió (resposta de Matisse a Picasso).