La Resurrecció del Senyor, de Bermejo
Bartolomé Bermejo (ca. 1440 - ca. 1501), La Resurrecció del Senyor, oli sobre fusta de pi, 90 x 69 x 7 cm , c. 1474-1479, Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona).
Aquell estel que mai no es pon
Crist s’ha alçat del sepulcre, de marbre i forma rectangular. Aixeca la cama dreta, sortint, i beneeix amb aquesta ma. Amb l’esquerra porta un bastó de metall, com un guerrer victoriós branda la seva arma, rematat amb una creu daurada, que és el seu estendard. Es veuen les ferides dels claus i costat. Duu una aurèola en forma de creu. Tot el seu cos llueix, i s’aixeca com el Sol esclatant d’un matí nou. Només vesteix un sudari transparent A la dreta, un àngel enviat pel cel, vestit de blanc lluent (Mt. 28:2-3), després d’haver retirat la coberta, s’agenolla, unint les mans per venerar-lo i indicant el que cal fer.
Envoltant el sepulcre hi ha els quatre soldats armats que el guardaven. Han caigut al terra i estan trasbalsats, inútils les seves armes i vençuts. No duen aurèola (perquè representen els enemics del Senyor) i el seu equipament és anacrònic, propi del segle XV i no dels temps de l’Evangeli: així, si bé la història presentada és antiga, els recursos expressius són els propis de l’època del pintor, i no de la romana original.
Des del fons, a l’esquerra, arriben les tres Maries, portant aromes per ungir el cos mort de Crist, perquè elles no esperen la Resurrecció (Lc. 24:1). Hi ha arbres i, al fons, les edificacions de Jerusalem. És a punta de dia, a la sortida del sol al cel rosat, per l’esquerra, fent veure que ara comença una nova era. Les Maries i la ciutat (el vell Israel) queden en segon terme, pertanyen al passat cancel·lat per la Resurrecció, que passa al primer pla.
Les històries de la Resurrecció als Evangelis no fan referència al fet precís, mai no vist que es produeix a la fosca de la nit, velat pel misteri. Tanmateix, hi ha hagut un desig, per part de molts, de donar-li una expressió sensorial, amb una iconografia on es presenta Crist, amb el seu cos mortal esplèndidament revivificat, que s’aixeca i surt de la tomba. Això s’acompanya d’ una gran commoció, com un terratrèmol, que deixa la guàrdia estabornida i vençuda (Mt. 28:2-4).
També és possible comprendre aquesta figuració d’una altra manera.
Els Evangelis esmenten la tomba excavada a la roca, coberta per una pedra que rodola, ben diferent del sepulcre aquí presentat (Mt. 28:2). Ara al mig de l’hort hi ha una caixa quadrangular, que es pot entendre simbòlicament. La seva forma és una representació del nostre Món, compost, segons els Antics, pels quatre elements (Foc, Terra, Aire i Aigua), del que Crist ja ha sortit, per accedir a la nova vida. Així, l’espai del sepulcre pren la configuració d’un úter: L’àmbit material és el lloc de gestació on el Ressuscitat ha esmerçat el temps de la seva vida, sortint d’ell en morir per néixer de nou, més enllà de la nostra realitat. D’aquesta manera, és palesa la superació per part del Crist ressuscitat dels nostres paràmetres de temps i espai, a una condició nova, dins del misteri.
Ambdues posicions resulten de destacar diferents llocs (i idees) dels relats evangèlics de la Resurrecció. D’una banda, la identitat renovada de Crist es presenta amb aspectes on es destaca la materialitat (menja un tall de peix (Lc. 24: 40-43), mostra les seves ferides i invita un Apòstol a tocar-les (Lc. 21: 36-40, Jo 20: 26-28). D’altra, es fa referència a experiències d’una comprensió diferent del misteri, deixant de banda els aspectes concrets: entra amb les portes tancades (Jo. 20: 19), o es fa present en la celebració litúrgica (fracció del pa amb els d’Emmaús, Lc. 24: 13-35).
El sepulcre de caixa o sarcòfag (deixant de banda la cova tallada a la roca del text) té caràcter catequètic, permetent presentar alhora dues lliçons diferents i complementàries sobre el misteri de la Resurrecció. A totes dues la tomba queda buida.
Aquell estel que mai no es pon: Crist, que, tornant d’entre els morts, s’aparegué gloriós als homes com el sol en dia serè.
De l’Exultet.
