La Dreta del Senyor, a Sant Climent de Taüll
La Mà Dreta del Senyor (Dextera Domini), abans en l'arc que emmarca i precedeix l'absis del temple de Sant Climent, a Taüll (Alt Ribagorça, Lleida), tremp sobre mur, aprox. 0,40 X 0,40 m., 1123, MNAC, Barcelona.
La dreta del Senyor fa proeses
La Mà Dreta del Senyor corona la part més alta de l'arc del temple, completant-lo, com a pedra clau; l'arc és la imatge del cel per la seva curvatura, el lloc de Déu, expressant l'òrbita del sol i dels astres com es creia tradicionalment que es movien, en un gir circular diari.
La mà dreta destaca sobre un fons blanc, sortint del seu àmbit apropant-se al que mira; s'estén polze, índex i cor, flexionant els altres dos dits, molt estilitzat el conjunt; en un gest serè surt de la bocamàniga, que fa, amb la mà, com un compàs obert.
El cercle blanc s'emmarca dins de quatre concèntrics, un primer amb una filada de perles lluents, al que li segueix el vermell, després hi ha un de blau, per acabar amb l'ataronjat.
L'església, possiblement monàstica, té una finestra estreta i allargada oberta a l'Est, a l'absis, per la qual entra la primera llum del dia, el Sol de la Salvació (de la Resurrecció), i una altra al mur de la façana, rodona, donant a l'Oest , que il·lumina l'últim Sol, el de Justícia (del Judici Final). La Mà del Senyor se situa a mig camí d'aquest eix, un semicercle que mostra la cursa solar: va del matí, apuntant el Sol des d'Orient, quan els monjos resaven les Matines, a la tarda, quan baixa fins a la posta, en l'Occident, i arriba la nit, a l'hora de les Vespres; la Mà està en el punt que correspon al Migdia, quan resplendeix amb tota la seva força, moment que també tindria la seva pregària.
La imatge és una part del conjunt de les pintures del temple, de context apocalíptic i pasqual. A l'obertura del cel que havia deixat veure el Pantocràtor (a l'absis, Vaig veure (...) una porta oberta en el cel, Ap. 4.1) i tota l'acció divina, correspon ara, al terme de la revelació, una nova obertura: ara és el mateix Déu qui ve per estar amb seu poble, en la nova Jerusalem (Vaig veure la ciutat santa, la nova Jerusalem, baixar del cel, de Déu, disposada com una esposa abillada per al seu marit, Ap. 21, 2-3 ); per Crist se'ns obre un camí nou i viu que passa a través (...) del seu propi cos. (He 10,19-20), que és l'Església, aquí expressada a l'edifici del temple, contenint la pintura i acollint els fidels.
La forma circular del marc expressa la identitat divina: és com el Sol, l'astre rei; és perfecta i dinàmica (girant), ja que es pot moure sobre el seu eix immòbil, pel que és, a més, estable. En el marc, que destaca la mà, es pot observar que la filada de perles es refereix a les coses més precioses (Paràbola de la Perla, Mt. 13, 45-46), i representarien les portes de la Nova Jerusalem, cadascuna feta d'una sola perla (Ap. 21,21); els colors blau i grana són els que Jahvè es reserva per a Si mateix en l'Èxode (per exemple, 26,1) i els de la redempció, ja que del costat de Crist mort a la creu va rajar sang (vermell) i aigua (blau ) (Jn19,34); el cercle més extern, d'un vermell viu, podria evocar la idea del foc i la seva calor, unint-se així al fulgor de la llum blanca.
La pedra clau, com la mà, és bella, amb el seu traç tan ben fet (Za 4, 7), abans rebutjada (Jesús els va dir: ¿No heu llegit mai allò de l'Escriptura? La pedra que rebutjaven els constructors ara és la pedra angular: Aquesta l'ha posat el Senyor: Quina meravella per a nosaltres!, Sl. 118,22 a Mt 21,42).
La Mà manifesta l'acció definitiva de Déu al final de la Història (La dreta del Senyor fa proeses, Sl. 118,6); mà i braç fan la figura del compàs de l'arquitecte indicant la renovació del món, venint cap a nosaltres i deixant enrere el seu àmbit exclusiu: La Nova Jerusalem és el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-està amb ells (Ap. 21,3), és la culminació de la carrera de l'Emmanuel (Is. 7,14, Mt 1,23), en la segona vinguda de Crist.
La Mà és llum ja que aquella ciutat no té necessitat de sol ni de lluna perquè la il·luminin, ja que l'esplendor de Déu la il·lumina (Ap. 21,23); està acompanyada de l'Anyell, en l'arc immediat, perquè l'Anyell és el seu llum, per a completar la manifestació lluminosa. Reprèn Isaïes: No es posarà més la teva sol ni minvarà la teva lluna, perquè Déu et servirà de llum eterna (60, 20).
El cel s'ha obert definitivament als ulls humans, com ho estaria abans del Pecat Original, quan hi va haver intimitat entre Déu i els humans, al Paradís; ja ho havia fet, per un moment, en el Baptisme de Crist (per exemple Mc, 1,10), o també per a Esteve (Ac. 7,56) o per veure a Crist amb Déu al cel (He. 1 3). D'altra banda l'obertura, per exemple en l'Ascensió (Ac. 1,9), era sobre Jerusalem; ara, en la nostra imatge, la Nova Jerusalem, l'Església, baixa del cel (Ap. 21) sobre l'assemblea de fidels reunida al temple de Taüll.
Així, Anyell i Mà, en els seus marcs circulars, expressen la condició divina, i la seva llum definitiva, per dues vegades, per donar-li èmfasi, en un lloc molt destacat del temple: és la irrupció del eskhaton, el que és definitiu.
