Nativitat, Església de Sant Andreu, Sagàs
Nativitat, tremp sobre fusta, 95 X 83 X 4,5 cm, s. XII, lateral del frontal d’altar; Església de Sant Andreu, Sagàs, (El Bergadà), Museu Diocesà de Solsona.
L’Encarnació
La imatge forma(va) part d’un conjunt més ampli, d’un frontal d’altar; nosaltres la considerarem com ens ha arribat; queda emmarcada per dos sanefes a les bandes, verticals, potser indicant que segueix per dalt i baix amb altres histories.
Hi ha quatre àmbits, mostrant diferents situacions, encaixant-se en quatre quadrats, formant part del mateix Misteri de la Nativitat, i que seguirem circularment, d’esquerra a dreta.
Dalt, a l’esquerra, hi ha el Nen, apartat i destacat; l’únic dels humans amb aurèola, i la creu, a la menjadora (va néixer el seu fill, l’embolcallà i el posà en una menjadora Lc 2,7), amb el bou i l’ase, al cap i als peus; té un aspecte adult, immòbil, com meditant; les bèsties estan animades, ben atentes. Déu s’havia queixat d’Israel (Is 1, 3): Un bou coneix el seu propietari, i un ase l’estable (=menjadora) del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora. Ara el poble de Déu ja coneix la menjadora del seu Senyor, i per això els animals estan atents.
El Nen té el rostre adult, molt comú als Nens Jesús romànics, manifestant la plenitud de la seva identitat; és sant (aurèola), perquè ha baixat del Cel, i morirà a la creu, que corona el seu cap. És el nou Adam, concebut com al principi de la Creació, per la lliure iniciativa de Déu (El poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra Lc 1, 35).
Baix, més gran que la menjadora del Nen, la Mare de Déu està refent-se del part; el llit l’enlaira i crea alguna perspectiva; el cobrellit destaca la seva posició jacent, amb la vora, que fa una ondulació: és blau (color del cel) i vermell (l’Encarnació); està meditant (Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava, Lc 2,19 i 51).
També baix, a la dreta, menys important, hi ha Sant Josep, al costat però donant l’esquena a la Mare de Déu, com assegut i capficat, somniant (rebent la indicació de portar el Nen a Egipte): així ha acceptat la seva posició de pare legal (Lc 4,22), reconeixent que la iniciativa del Naixement del Messies ve de Déu, per salvar dels pecats el seu poble(Mt 1, 21); el paviment que trepitja és diferent, expressant que és a un altre lloc i temps (abans de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva Mt 1,20). Josep recorda el patriarca del mateix nom, de l’Antic Testament, el fill preferit de Jacob, que també somniava, venut pels seus germans, acomplint el designi diví (Gn 37,19, 37,28, 45,5, 50,20); aquell primer Josep anirà a Egipte, com Jesús, fugint d’Herodes (amagat com Moisès perquè el volien matar, Ex 2,1-10; 4,19). L’anunci del naixement de Jesús segueix també el model de l’Antic Testament, el d’Isaac (Gn 17,15-21) i el de Samsó (Jt 13). Així, en la Nativitat del Senyor les evangelis ens ensenyen una correspondència, i una continuïtat, entre l’antiga Llei d’Israel, i l’acció de Déu a les vides dels patriarques, i l’Evangeli; també al terme de la seva vida, a la nova Pasqua, hi haurà aquesta continuïtat i Jesús serà immolat pels pecats del poble (Mt 1,21, Jo 11,50-52), com l’anyell de la primera, quan Israel va ser alliberat del Faraó d’Egipte.
Dalt, a la dreta, al terme del recorregut circular, i a l’alçada del Nen, hi ha el cap amb àura de l’àngel, única part del seu cos que entra dins la imatge, manifestant que és de l’altre món i que arriba al nostre, en esperit, sense evidència material, presentant-se a Maria en l’Anunciació (Lc 1,26-38); ell, movent les ales, és actiu; en canvi, els Humans protagonistes de la narració tenen una actitud contemplativa.
Els dos elements que fan possible l’Encarnació són l’humà, el llinatge de David al que pertany Josep, fill de David (Mt ,1,20), i el diví, la noia que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà Emmanuel (que vol dir Déu amb nosaltres) (Is 7,14). Els dos esposos reben la visita del Senyor, per mitjà de l’àngel o durant un somni.
Aquesta Nativitat, provenint de Sagàs, presenta el Misteri de l’Encarnació, unint l’historia del Nadal de Mateu amb la de Lluc; posa en el primer terme visual i conceptual la prioritat de l’obediència, l’actitud receptiva i de recolliment, dels pares de Jesús, aquí presentats en la seva essència més contemplativa, més enllà de l’acció, que prové de Déu, es expressada per l’àngel, i ells, al seu moment, sabran viure; l’àngel i el Nen, són més amunt, manifestant així la seva superioritat, significada també per les aures.
